Fred
| 4 febrer 2011A les vuit en punt del matí sona el meu despertador. Em costa, ja de costum, aixecar-me del llit i anar al lavabo a posar-me les lentilles, però ara encara més. Toco la calefacció i ja és freda. Treure’m el pijama suposarà un gran esforç…
Una vegada ja vestida, surto al carrer per anar cap a l’institut. Al poble tothom va abrigat. Bufandes grosses, gorres que tapen les orelles i guants per tenir les mans calentes destaquen entre la roba de les persones. Es nota que estem a ple hivern, fa fred. Un vent passa per el nostre costat i comencem a tremolar. A classe sempre hi ha algú que vol obrir les finestres per fer-nos passar fred, al pati estem tots un damunt de l’altre per no passar-ne i sempre que pots et poses algun jersei que trobes per allà.
M’agrada aquesta sensació. M’agrada poder portar posades moltes dessuadores, pantalons texans i leggins a sota, però de tant en tant, la calor no és dolenta.
Mercè
Mercè,
Senzill i planer. Fa una mica de fresca quan llegeixes el teu escrit.
Al segon paràgraf hi ha un salt una mica brusc. La imatge del carrer està molt ben expressada, però passes de parlar en primera persona del singular (descrius les teves sensacions) i de sobte apareix un “nostre” que trenca l’harmonia: “Un vent passa per el nostre costat i comencem a tremolar”. També hi ha un salt en el lloc (del carrer a l’aula) que tal vegada requeriria un punt i apart: “a classe…” Què en penses?
No paris d’escriure. La tertúlia et necessita!
Josep Maria